Recordes mama?

Aquests ulls clavats en la meva esquena, abans blaus, brillants i avui aliens a la seva pròpia realitat, fruit d’una malaltia que erosiona i s’apropia dels teus records, te’ls roba poc a poc gairebé sense que ho percebis i t’usurpa la vida com un lladregot sigil·lós . Aquests ulls clavats en la meva esquena que traspassen la meva pell i em fereixen en el més profund; aquesta llàgrima urent que tímidament treu el cap en ells lliscant en silenci, que percebo sense veure, salada i amarga com el sabor de boca que em queda després d’acomiadar-me de tu totes i cadascuna de les nits.

En tornar de la feina m’afanyo en uns carrers plens de nens i joves que tornen a casa després de la jornada, amb l’alegria inconscient de la salut i la joventut; envoltada del color i la gatzara que ens proporciona la vida, i arribo com cada tarda, de cop i com una garrotada al qual no t’acostumes mai, al silenci, la grisor i la solitud de la malaltia; a temps de donar-li el sopar i la bona nit.

Em van dir que era el millor per a ella i per a mi, ho sé i sóc conscient que jo no puc proporcionar les cures que necessita, però tot i que m’insisteixen que no em reconeix, que no pateix, hi ha moments, frugals i possiblement imperceptibles per als seus cuidadors, però no per a mi, en què la lucidesa apunta als seus ulls i m’interroguen sense parlar.

Mentre li dono el sopar, poc a poc, amb cura, intentant tenir la paciència i el zel que ella sempre va mostrar amb mi li narro com m’ha anat el dia, lo entremaliats que són els seus néts, l’orgullosa que estaria d’ells i, a poc a poc, gairebé sense adonar-me’n sempre acabo interrogant-la amb frases que comencen amb “te’n recordes mama quan …?” “mama tu què faries amb …?

La meva mare la més forta, la més alegre, l’esperit de la superació i de la lluita, el motor de la meva família, l’alegria de casa meva, sempre trobava la frase perfecta perquè no decaigués, el somriure i el petó en el moment oportú. Enyoro les seves històries de postguerra, les seves llenties, els mitjons de llana que ens teixia per dormir, i fins i tot les esbroncades quan tornava tard a casa.

Només li demano a aquesta maleïda malaltia que t’ho roba tot, tot poc a poc, que et roba el color dels ulls, et roba les històries viscudes i el record de les carícies repartides, perquè apropiant-se dels records et va robant la vida. Et roba l’alegria, lacerant la teva identitat com a persona, t’enfonsa en una inquietud feridora, inicia una lluita sense compassió per anul·lar-te, aconseguint invalidar-te, i sumint als teus éssers estimats en una contesa en què van de la mà la por i l’esperança mentre els va trencant el cor.

Només li demano a aquesta maleïda malaltia que aquests ulls que es claven en mi desconcertats, quan et narro durant el sopar, mare, tot el que ens has estimat, mai perdin aquest resta de brillantor lúcid que només jo percebo, perquè a ell s’aferra la meva esperança que segueixes estant amb mi.